Shangai, urbanismo y economía

Visité Shangai por primera vez en 1982. Recuerdo que entonces se diferenciaban perfectamente bien el barrio americano, el francés y el inglés. Los tranvías de un barrio no pasaban de su propio límite, donde había que apearse y subirse en el tranvía del barrio de al lado, ya que las compañías eléctricas eran diferentes y sólo suministraban energía a su propio barrio.

Hoy, 26 años después, Shangai es una de las metrópolis más impresionantes del mundo. Me dice un fotógrafo alemán con el que nos íbamos turnando para fotografiarla desde el piso 87 del Hotel Hyatt, que para él era más impresionante que Nueva York.

Lo que es seguro es que tiene más rascacielos nuevos que Nueva York, ya que en Shangai empezaron a construirse en 1986. He visitado la maqueta que exhiben de cómo será la ciudad para la Expo del año 2010 y es verdaderamente impresionante. Todo esto sólo puede hacerse con dinero, con una gran mentalidad emprendedora y con una administración que facilite las cosas, que no ponga palos en las ruedas.

Observando el gigantesco cambio que ha hecho la ciudad en tan pocos años y que la coloca entre las más importantes del mundo, me acordaba de que en enero pedí hora al concejal de urbanismo de una población cercana a Barcelona y ¡me la dio para el 28 de marzo! Verdaderamente estamos en otro mundo.

En casi todos los municipios del planeta te dan las gracias por construir ahí, por invertir tu dinero y por dar trabajo a la gente de ahí. En nuestra casa parece que nos hagan un favor cuando nos dan una licencia de obra, que naturalmente se atiene a normas de una rigidez inusitada. En Nueva York, el dueño de un terreno puede construir a la altura que quiera. Es su riesgo. A más altura más cimientos, más seguridad, más ascensores, más costo. Si luego no vende o alquila lo construido, es su problema. Aquí nos sorprendemos de la altura de las cuatro nuevas torres de Madrid, que se están construyendo en los antiguos terrenos del Real Madrid. En Shangai no se verían. No digo que de repente dejemos de regular. Lo que digo es que entre poco y mucho, lo justo suele estar en el término medio.

En momentos en que la economía flojea, no hay como fomentar la construcción. Lo hizo Alemania después de la guerra y convirtieron un país derrotado y hundido moralmente en “el milagro alemán”. Tal vez nosotros ahora, deberíamos replanteárnoslo. Ya sé que hay muchos pisos en venta, pero también sé que en Estados Unidos cuando baja el valor de lo construido, se vende perdiendo dinero, para comprar nuevos terrenos, también a precio barato, en los que desarrollar una nueva promoción que permita ganar con creces lo perdido en la anterior.

Nuestra mentalidad, tal vez, no nos lo permite. Aguantamos lo que haga falta, y así, esperando que las cosas mejoren, la economía se para.

¿Por qué será que en las ciudades más prósperas del mundo el desarrollo urbanístico va paralelo con la economía? ¿No será que una cosa tira de la otra y las dos se retroalimentan?

En cualquier caso, un viaje a Shangai vale la pena, para arquitectos, promotores, urbanizadores, constructores y sobre todo, para concejales de urbanismo de cualquier ciudad española. ¡Para disfrutar y para aprender!

El futur de Catalunya

El futur de Catalunya pot ser bo o no. Dependrà de nosaltres. El futur no és quelcom que ve, es quelcom cap on nosaltres anem, per la qual cosa la meta i el camí és a les nostres mans.

Crec que tots els catalans estarem d’acord en que hem de començar per aconseguir benestar per a tots. I entenc per benestar, en primer lloc, la salut. Tenim excel·lents metges. Molts d’ells primeres autoritats mundials en la seva especialitat. Hem d’aconseguir que facin escola, i que el seu saber arribi a tots els centres de salut de Catalunya i que tots els ciutadans puguin ser atesos amb el temps i la dedicació necessària. Tenim laboratoris farmacèutics de primer nivell mundial. Se’ls ha d’ajudar a que segueixin investigant per a descobrir noves fórmules que curin noves i velles malalties.

El benestar futur comença per l’educació avui. Catalunya, abans de la guerra, va tenir extraordinàries escoles que van educar pionerament amb mètodes molt avançats pel seu temps. Avui tenim un sistema educatiu que ens situa entre els pitjors països d’Europa. No només a Catalunya, tota Espanya. Si volem un gran futur per a Catalunya hem de millorar urgentment el nostre sistema educatiu. I això depèn només de nosaltres. Hem de millorar en ciències i en lletres, en informàtica i en idiomes. Hem d’aconseguir que els estudiants surtin de l’escola parlant, escrivint i pensant perfectament bé en català, castellà i anglès, de manera que puguin seguir les seves carreres o la seva formació professional en qualsevol dels tres idiomes i aconseguir feina pràcticament en qualsevol tipus d’empresa, nacional o multinacional.

Si volem un gran futur per a Catalunya hem d’aconseguir que l’Administració Pública funcioni millor que la millor empresa privada. Que els problemes es resolguin ràpida i efectivament, per telèfon o per internet. Ens hem de desburocratitzar ràpidament. I en temes urbanístics, encara més. Amb la normativa urbanística de la major part de ciutats i pobles de Catalunya, Nova York no seria el que és, ni Xangai el que està sent. No dic que tinguem que construir gratacels sense límit, però entre el que tenim i el que es veu a les ciutats que progressen més del món, segur que hi ha un just terme mitjà. En quan a la prohibició de construir a tota la costa espanyola, en una franja de 500m. o més, em sembla una mida que arriba tard i que és totalment desproporcionada. Això no arreglarà els disbarats fets des dels anys cinquanta i seixanta. I en canvi impedirà que poblacions catalanes tinguin passejos tan emblemàtics com La promenade des Anglais a Niça, La Croisset de Cannes, o La Concha de Sant Sebastià. Catalunya hauria de tenir a la vora del mar un llarguísim passeig per a vianants i ciclistes que anés des de França fins a Castelló, i les construccions a primera línia de mar haurien de complir amb una sèrie de requisits d’alçada, qualitat arquitectònica i de materials, que convertissin el que podria ser el passeig de vianants costaner més llarg del món en una meravella, que contribuiria, sens dubte, a un futur millor per a Catalunya. El problema no és només on es construeix sinó, sobre tot, com es construeix.

Això ens ajudaria a millorar el benestar d’una bona part dels nostres ciutadans i també de molts turistes. Al igual que un millor sistema de transport públic i per carretera.

Catalunya tindrà un gran futur si sabem vendre millor que ningú els nostres productes, les nostres platges, les nostres muntanyes, la nostra cultura, la nostra música, els nostres festivals, les nostres festes, i també la nostra gastronomia, els nostres vins i caves, la nostra artesania i els nostres productes industrials. No fa tants anys les millors motocicletes del món eren catalanes: Montesa, Bultaco, Derbi,… Van tenir les ajudes necessàries per competir en un mercat global? Moltes de les colònies i perfums que es venen en tot el món son de l’empresa Puig de Barcelona: Paco Rabanne, Carolina Herrera, Nina Ricci,… Catalunya ha d’ajudar a les empreses d’aquí que arrisquen per vendre a tot el món. Ajut que no necessàriament ha de ser econòmic, n’hi hauria prou ajudant a la investigació i el desenvolupament de nous productes. Filomatic no s’hagués venut a Gillette si hagués tingut aquest recolzament en nous sistemes d’afaitat i avui podria ser la competència mundial de Gillette.

En definitiva, el futur de Catalunya serà bo si som capaços de millorar tot allò que ens proporcioni major benestar als qui vivim aquí, millors oportunitats i majors facilitats administratives i econòmiques als qui produeixen i venen els nostres productes fora d’aquí.

Però resulta que en comptes de fer tot això que ens garantiria un futur millor per a Catalunya, portem anys debatin la nostra identitat.

La identitat es porta al cor i no fa falta anar-ho proclamant cada dia als quatre vents. La identitat és quelcom íntim, que pertany a cadascú, que ningú ens pot treure, i del que podem sentir-nos molt orgullosos. Però la identitat, el sentit de pertinència, l’orgull per ser d’un determinat lloc canvia en funció de moltes variables. Els alemanys, després de la guerra, tenien el seu sentit de la pertinència pel terra, al igual que els italians després de Mussolini, o els espanyols abans de la democràcia. Fins i tot els socis del Barça senten de forma diferent quan el Club els omple d’orgull o quan es regala la Lliga al màxim rival perdent partits que mai s’haurien de perdre.

Per això crec, finalment, que tots aquests sentiments creixeran i es potenciaran al mateix temps que Catalunya progressi en tots els sentits, mostri la seva solidaritat i es posi com exemple de benestar, d’educació, de domini de llengües estrangeres , de respecte i cura de les persones grans, d’oportunitats pels joves d’aquí i de fora d’aquí, d’urbanisme, de comerç i indústria, d’investigació i desenvolupament, i d’atractiu per a la inversió estrangera, a l’alçada dels països més avançats del món.

Quan ho hàgim assolit, i està a les nostres mans fer-ho, el futur de Catalunya, un gran futur, estarà garantit.